EL ERIZO, de Mona Achache

Fa uns quants de dies vaig tenir l'oportunitat de veure als cinemes Renoir de Palma el film El Erizo (Le hérisson) de Mona Achache. La pel·lícula està inspirada lleugerament en el llibre La elegancia del erizo, peça literària que ja abans havia fascinat a la directora de la pel·lícula.

La primera pel·lícula de Mona Achache ha estat precisament aquesta: Le hérisson. L'acció es desenvolupa en un bloc de pisos de luxe de la ciutat de París; dels quals la història en fa partíceps tres: el de Paloma, una nina molt intel·ligent per a la seva edat, el de Kakuro, un japonès ric que entrarà en escena a mitjan narració i el de Renée, la portera de l'edifici. La idea surt de la fascinació de la directora des de la seva infància per la superposició de vides molt diferents gràcies a l'atzar.

La narració comença quan Paloma ens relata en primera persona la seva intenció de suïcidar-se el dia que faci 12 anys. És una nina que pertany a una família burgesa i avorrida: la seva mare té un caràcter esquizofrènic i s'està psicoanalitzant des de fa anys (el que realment encara li accentua més); la seva germana també va pel camí de la mare – conseqüència, tal vegada, d'aquesta mateixa vida burgesa –; i, el seu pare, és gairebé un buid en tota aquesta convivència. Paloma es sent desenganyada d'aquesta vida que l'envolta i vol conèixer de prop la mort. Ella veu la vida com una peixera, element de gran simbolisme al llarg de la narració. És per això que a partir d'aquí l'acció es desenvoluparà a mode de compte enrere cap al dia del seu suïcidi.

Per altra banda, trobam a la portera: Renée, qui havia perdut el seu marit anys enrere. Renée és una persona solitària i amb una forta cuirassa que protegeix el seu interior de la duresa de la vida - com un eriçó amb punxes per fora, però molt refinada per dins. Els veïnats la prenen per una persona freda i sense sentiments; però Paloma i Kakuro – el nou veí del bloc – descobriran que darrera d'aquesta màscara s'hi amaga una persona molt tendra. A partir d'aquí Paloma encetarà una relació d'amistat amb Renée i Kakuro; gràcies a l'excepcionalitat d'aquests vers el caràcter burgès dels habitants de l'edifici. Encara que Kakuro sigui una persona molt rica es fixarà en Renée, l'humil portera, amb qui començarà a viure en el film la seva pròpia història romàntica.

Finalment, arribat el dia del suïcidi de Paloma, tots els esdeveniments prevists canvien a causa d'un fet dràstic que abocarà cap al desenllaç de la pel·lícula... El desenvolupament de l'acció és dinàmic, però amb una certa lentitud que deixa apreciar tots els detalls que la directora ens mostra. I la pel·lícula és, a l'hora que tendra, dramàtica; i a la vegada que feliç, amarga. La combinació d'aquests factors és tan perfecta que la sensació final és d'un sentiment confós perfecte.

Mona Achache com a precedents compta amb la realització del documental Alma et les autres, que reflexava els moments en què es va convertir en mare; i els curtmetratges Suzzanne (2005) i Wawa (2008). Com a actriu, ha participat en el film Edén al oeste (Costa-Gavras, 2009). Per ser la seva primera pel·lícula, per ventura podem parlar d'una gran promesa que es deixarà descobrir d'aquí uns anys; però, si més no, quedem-nos amb el material artístic que de moment ens ha proporcionat; perquè ja és digne de valorar.

Podreu trobar el trailer a: http://www.youtube.com/watch?v=_yBv5ftIz7U

L'ESPERAR EL BARCO

Llegidor amic: si pateixes de neurastenia, o et penses patir-ne, que ja és patir-ne; si estas atabalat pels sorolls que ns porta la civilitat, per aquesta angoiza d'anar depressa i arribar abans allà on no tenim feina; si els negocis t'han omplert de números allí ont hi ha d'haver lo que n diem l'enteniment; si els cines t'han fet malbé la mecànica de la vista, i el bellugeig se t'ha fet cronic, i el desfici ja no t deixa viure, i vols gaudir un xic del repòs que s mereix an aquesta vida el que no ha fet mal a ningú, segueix-me a una illa que t diré, a una illa on sempre hi fa calma, ont els homes mai porten pressa, on les dònes no s fan mai velles, o no s malgasten ni paraules, ont el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més a poc a poc, encomanada de la mandra.

Aquesta illa és Mallorca, llegidor. És aquesta moneda grega, montada en blau, que, segons diuen, va eixir de la mar salada per a prendre el sol una estona, i s'hi va trobar tan bé, que s'hi va quedar condormida. És aquesta illa voltada d'aigua, més llatina que totes les altres; en aquest racer pera anar a prendre caliu de nyonya, dutxes de llum i banys de posta de sol. I deu ser per aixo que t dic i per tantes coses que aquí em descuido oh, llegidor!, que aixís que hi hagis desembarcat t'entrarà una mitja sòn tan rítmica i tan melodiosa, unes ganes de no fer res tan segures i definitives i un ensomniament tan seguit, que diràs: << Aquesta és la terra que convenia an el meu mal; una terra que, sense dormir, s'hi pot reposar i somniar-hi>>.

Figura-t, tu, que aixís que hi arribes, després de passar per uns penyals com uns murs encantats vora el mar i de veure una bahia que no té altra missió en el món que emmirallar el cel i els nuvols, i uns barcos que han plegat les veles, com els aucells pleguen les ales, i una sèu tan assoleiada que no se sab si ella pren el sol o és el sol que pren la catedral, veus un moll, el barco s'hi atansa, i a la vorera de les pedres una renglera de mallorquins que, sabs lo que hi fan? ..., esperen el barco!

A tot arreu, el qui espera un barco és que li arriba un conegut, o que li havia d'arribar, o que li té de dur les maletes; doncs, aquí, no. Aquí, esperen el barco!

A tot arreu, això d'esperar, és una feina neguitosa, que ls homes la fan passejant-se, mirant el rellotge, comptant el temps; doncs, aquí, la fan a peu dret, quiets i serents i reposats.

A tot arreu, l'esperar, fa posar cabells blancs als homes; doncs aquí... no els hi tenen mai; l'esperar no és una obligació, ni és distracció, ni és desig d'espera... pera esperar, com els aucells que no tenen gana i s'estan dues o tres horetes a la punta d'una branca, obrint i tancant les parpelles; com la cigonya s'està a peu coix a la vorera de l'estany, sense posar l'altre peu a terra; com el gat a la vora del foc i com el moro al peu de la porta. L'esperar, aquí, és la religió del que no du pressa an el viure, ni tem la mort el jorn que arribi; és l'estat de perfecció de l'ànima contemplativa; és el Sant Embadaliment. Els profetes varen estar sigles esperant el barco a Judea; els apostols també l'esperaven; els jueus encara l'esperen; els moros viuen d'esperar-lo... Però els mallorquins, més modestos, no l'esperen de tant amunt: l'esperen al moll de Palma i, aixís que l veuen arribar, el segueixen esperant amb la mateixa beatitut, i és que, pera ells, lo d'esperar el barco és el ritme de la seva illa.

Sí, llegidor, aixís que arribis, si em creus a mi i vens a Mallorca, encara no sies al moll ja sentiras gran consol al mal de dur pressa que portes, ja el sol t'haurà pres de plè a plè, ja baixaras la palanca amb tot repòs i serenitat, ja el pols t'anirà poc a poc, ja el rellotge et retrassarà, ja sentiràs un plom als peus i una dolçor damunt els teus ulls, ja parlaras poc a poc, i si et gires i per etzar sents una sirena allí al lluny, quasi puc assegurar-te que t posaras an el rengle i... també esperaras el barco.


De Santiago Rusiñol, L'Illa de la Calma

LA CAJA DE PANDORA

Pandora'nin kutusu (que en castellà s'ha titulat La caja de Pandora) és una pel·lícula turca de Yesim Ustao Glu i que ha guanyat la Concha de Oro a la millor pel·lícula i la Concha de plata a la millor actriu en el festival de Sant Sebastià de 2008. En aquests moments la fan a les sales de cinema i m'agradaria fer-ne un breu comentari per incitar-vos a veure-la.

La història del film arrenca en l'interior d'una família d'Istambul totalment desestructurada: uns pares desesperats per la pèrdua de la relació amb el seu fill, la mare del qual gairebé no té contacte amb els seus germans ni amb la seva pròpia mare. Els germans d'aquesta família es veuran forçats a reunir-se quan hauran d'emprendre un viatge al lloc on fins ara vivia la matriarca de la família a causa de la seva desaparició: a un lloc inhòspit de la muntanya. El viatge ja els causarà diversos conflictes que faran gala de la condició deplorable de la família emmarcada en el sí d'una societat amb forta conflictivitat social.

Després d'una intensa recerca de la mare al bosc que envoltava la seva llar, la troben i els metges li diagnostiquen que té alzhèimer, per la qual cosa se l'hauran d'endur cap a la ciutat. Tot i que aquesta patologia sembla ser el tema principal del film, també es remarquen els conflictes personals dels tres fills: el matrimoni que tot i tenir a l'àvia a casa tenen un fill que no vol saber res d'ells, la segona germana que està enamorada d'un home que la utilitza com a objecte sexual, i un germà que veuen com a paràsit social i que se'n desentén del tema. Però en els moments de màxima lluïdesa, l'àvia serà qui farà que els fills se n'adonin dels seus propis conflictes i que els puguin millorar.

El nét passarà moltes estones fumant porros al sofà a casa del seu tiet, on es retrobarà amb la seva àvia i amb la que refermarà intensament la seva relació. L'àvia li demana que la torni a portar a la muntanya perquè troba a faltar el seu entorn familiar. Allà és on es crea el desenllaç de la història: ella parteix camí amunt per la muntanya, perquè en paraules seves, vol ser l'únic que no vol oblidar. La figura de la muntanya funciona també com una metàfora que dóna sentit a tota la projecció: l'oblid del passat per unes noves generacions de turcs que cerquen acostar-se a un món occidental deixant de banda la història d'un país que sembla restar en aquelles persones condemnades a l'oblid.

La caja de Pandora, és una pel·lícula d'acció lenta i en la què es desenvolupa un drama familiar tractat d'una forma original i molt profunda. Amb tot això, ens ofereix un context en el què veim una Turquia de cada cop més europeïtzada (com els temes tractats al film, força de mentalitat europea) però amb fortes reminiscències del seu passat i de la seva tradició. Això sí, se'ns mostra una ciutat d'Istambul lluny dels tòpics turístics i de l'exotisme musulmà que atreu tant al món occidental. Us recoman acostar-vos aquests dies al cine a veure-la perquè no us deixarà indiferents.

Bloc inaugurat

Hola a tothom!

A partir d'avui obr aquest bloc per plasmar-hi un poc el que són es meus pensaments de cada dia, coses que se'm vagin presentant que sembli interessants, que vulgui destacar...

No sé si aniré molt enfora ni si hi escriuré gaire perquè amb aquests temes sóc més aviat una mica deixat, però s'anirà intentant! També no sé si vos animareu gaire a llegir-ho, moltes vegades fa peresa! He, he! Però jo vos anim a participar de ses meves reflexions i, sinó, almanco em servirà per esplaiar-me una mica i poder amollar el que em va passant pel cap; com si fos un diari personal, vaja, però obert a sa lectura i opinió de tothom.

En fi, esper tirar-ho endavant!

Una besada!