Llegidor amic: si pateixes de neurastenia, o et penses patir-ne, que ja és patir-ne; si estas atabalat pels sorolls que ns porta la civilitat, per aquesta angoiza d'anar depressa i arribar abans allà on no tenim feina; si els negocis t'han omplert de números allí ont hi ha d'haver lo que n diem l'enteniment; si els cines t'han fet malbé la mecànica de la vista, i el bellugeig se t'ha fet cronic, i el desfici ja no t deixa viure, i vols gaudir un xic del repòs que s mereix an aquesta vida el que no ha fet mal a ningú, segueix-me a una illa que t diré, a una illa on sempre hi fa calma, ont els homes mai porten pressa, on les dònes no s fan mai velles, o no s malgasten ni paraules, ont el sol hi fa més estada i on fins la senyora Lluna camina més a poc a poc, encomanada de la mandra.
Aquesta illa és Mallorca, llegidor. És aquesta moneda grega, montada en blau, que, segons diuen, va eixir de la mar salada per a prendre el sol una estona, i s'hi va trobar tan bé, que s'hi va quedar condormida. És aquesta illa voltada d'aigua, més llatina que totes les altres; en aquest racer pera anar a prendre caliu de nyonya, dutxes de llum i banys de posta de sol. I deu ser per aixo que t dic i per tantes coses que aquí em descuido oh, llegidor!, que aixís que hi hagis desembarcat t'entrarà una mitja sòn tan rítmica i tan melodiosa, unes ganes de no fer res tan segures i definitives i un ensomniament tan seguit, que diràs: << Aquesta és la terra que convenia an el meu mal; una terra que, sense dormir, s'hi pot reposar i somniar-hi>>.
Figura-t, tu, que aixís que hi arribes, després de passar per uns penyals com uns murs encantats vora el mar i de veure una bahia que no té altra missió en el món que emmirallar el cel i els nuvols, i uns barcos que han plegat les veles, com els aucells pleguen les ales, i una sèu tan assoleiada que no se sab si ella pren el sol o és el sol que pren la catedral, veus un moll, el barco s'hi atansa, i a la vorera de les pedres una renglera de mallorquins que, sabs lo que hi fan? ..., esperen el barco!
A tot arreu, el qui espera un barco és que li arriba un conegut, o que li havia d'arribar, o que li té de dur les maletes; doncs, aquí, no. Aquí, esperen el barco!
A tot arreu, això d'esperar, és una feina neguitosa, que ls homes la fan passejant-se, mirant el rellotge, comptant el temps; doncs, aquí, la fan a peu dret, quiets i serents i reposats.
A tot arreu, l'esperar, fa posar cabells blancs als homes; doncs aquí... no els hi tenen mai; l'esperar no és una obligació, ni és distracció, ni és desig d'espera... pera esperar, com els aucells que no tenen gana i s'estan dues o tres horetes a la punta d'una branca, obrint i tancant les parpelles; com la cigonya s'està a peu coix a la vorera de l'estany, sense posar l'altre peu a terra; com el gat a la vora del foc i com el moro al peu de la porta. L'esperar, aquí, és la religió del que no du pressa an el viure, ni tem la mort el jorn que arribi; és l'estat de perfecció de l'ànima contemplativa; és el Sant Embadaliment. Els profetes varen estar sigles esperant el barco a Judea; els apostols també l'esperaven; els jueus encara l'esperen; els moros viuen d'esperar-lo... Però els mallorquins, més modestos, no l'esperen de tant amunt: l'esperen al moll de Palma i, aixís que l veuen arribar, el segueixen esperant amb la mateixa beatitut, i és que, pera ells, lo d'esperar el barco és el ritme de la seva illa.
Sí, llegidor, aixís que arribis, si em creus a mi i vens a Mallorca, encara no sies al moll ja sentiras gran consol al mal de dur pressa que portes, ja el sol t'haurà pres de plè a plè, ja baixaras la palanca amb tot repòs i serenitat, ja el pols t'anirà poc a poc, ja el rellotge et retrassarà, ja sentiràs un plom als peus i una dolçor damunt els teus ulls, ja parlaras poc a poc, i si et gires i per etzar sents una sirena allí al lluny, quasi puc assegurar-te que t posaras an el rengle i... també esperaras el barco.
De Santiago Rusiñol, L'Illa de la Calma
