Pandora'nin kutusu (que en castellà s'ha titulat La caja de Pandora) és una pel·lícula turca de Yesim Ustao Glu i que ha guanyat la Concha de Oro a la millor pel·lícula i la Concha de plata a la millor actriu en el festival de Sant Sebastià de 2008. En aquests moments la fan a les sales de cinema i m'agradaria fer-ne un breu comentari per incitar-vos a veure-la.
La història del film arrenca en l'interior d'una família d'Istambul totalment desestructurada: uns pares desesperats per la pèrdua de la relació amb el seu fill, la mare del qual gairebé no té contacte amb els seus germans ni amb la seva pròpia mare. Els germans d'aquesta família es veuran forçats a reunir-se quan hauran d'emprendre un viatge al lloc on fins ara vivia la matriarca de la família a causa de la seva desaparició: a un lloc inhòspit de la muntanya. El viatge ja els causarà diversos conflictes que faran gala de la condició deplorable de la família emmarcada en el sí d'una societat amb forta conflictivitat social.
Després d'una intensa recerca de la mare al bosc que envoltava la seva llar, la troben i els metges li diagnostiquen que té alzhèimer, per la qual cosa se l'hauran d'endur cap a la ciutat. Tot i que aquesta patologia sembla ser el tema principal del film, també es remarquen els conflictes personals dels tres fills: el matrimoni que tot i tenir a l'àvia a casa tenen un fill que no vol saber res d'ells, la segona germana que està enamorada d'un home que la utilitza com a objecte sexual, i un germà que veuen com a paràsit social i que se'n desentén del tema. Però en els moments de màxima lluïdesa, l'àvia serà qui farà que els fills se n'adonin dels seus propis conflictes i que els puguin millorar.
El nét passarà moltes estones fumant porros al sofà a casa del seu tiet, on es retrobarà amb la seva àvia i amb la que refermarà intensament la seva relació. L'àvia li demana que la torni a portar a la muntanya perquè troba a faltar el seu entorn familiar. Allà és on es crea el desenllaç de la història: ella parteix camí amunt per la muntanya, perquè en paraules seves, vol ser l'únic que no vol oblidar. La figura de la muntanya funciona també com una metàfora que dóna sentit a tota la projecció: l'oblid del passat per unes noves generacions de turcs que cerquen acostar-se a un món occidental deixant de banda la història d'un país que sembla restar en aquelles persones condemnades a l'oblid.
La caja de Pandora, és una pel·lícula d'acció lenta i en la què es desenvolupa un drama familiar tractat d'una forma original i molt profunda. Amb tot això, ens ofereix un context en el què veim una Turquia de cada cop més europeïtzada (com els temes tractats al film, força de mentalitat europea) però amb fortes reminiscències del seu passat i de la seva tradició. Això sí, se'ns mostra una ciutat d'Istambul lluny dels tòpics turístics i de l'exotisme musulmà que atreu tant al món occidental. Us recoman acostar-vos aquests dies al cine a veure-la perquè no us deixarà indiferents.
