Fa uns quants de dies vaig tenir l'oportunitat de veure als cinemes Renoir de Palma el film El Erizo (Le hérisson) de Mona Achache. La pel·lícula està inspirada lleugerament en el llibre La elegancia del erizo, peça literària que ja abans havia fascinat a la directora de la pel·lícula.
La primera pel·lícula de Mona Achache ha estat precisament aquesta: Le hérisson. L'acció es desenvolupa en un bloc de pisos de luxe de la ciutat de París; dels quals la història en fa partíceps tres: el de Paloma, una nina molt intel·ligent per a la seva edat, el de Kakuro, un japonès ric que entrarà en escena a mitjan narració i el de Renée, la portera de l'edifici. La idea surt de la fascinació de la directora des de la seva infància per la superposició de vides molt diferents gràcies a l'atzar.
La narració comença quan Paloma ens relata en primera persona la seva intenció de suïcidar-se el dia que faci 12 anys. És una nina que pertany a una família burgesa i avorrida: la seva mare té un caràcter esquizofrènic i s'està psicoanalitzant des de fa anys (el que realment encara li accentua més); la seva germana també va pel camí de la mare – conseqüència, tal vegada, d'aquesta mateixa vida burgesa –; i, el seu pare, és gairebé un buid en tota aquesta convivència. Paloma es sent desenganyada d'aquesta vida que l'envolta i vol conèixer de prop la mort. Ella veu la vida com una peixera, element de gran simbolisme al llarg de la narració. És per això que a partir d'aquí l'acció es desenvoluparà a mode de compte enrere cap al dia del seu suïcidi.
Per altra banda, trobam a la portera: Renée, qui havia perdut el seu marit anys enrere. Renée és una persona solitària i amb una forta cuirassa que protegeix el seu interior de la duresa de la vida - com un eriçó amb punxes per fora, però molt refinada per dins. Els veïnats la prenen per una persona freda i sense sentiments; però Paloma i Kakuro – el nou veí del bloc – descobriran que darrera d'aquesta màscara s'hi amaga una persona molt tendra. A partir d'aquí Paloma encetarà una relació d'amistat amb Renée i Kakuro; gràcies a l'excepcionalitat d'aquests vers el caràcter burgès dels habitants de l'edifici. Encara que Kakuro sigui una persona molt rica es fixarà en Renée, l'humil portera, amb qui començarà a viure en el film la seva pròpia història romàntica.
Finalment, arribat el dia del suïcidi de Paloma, tots els esdeveniments prevists canvien a causa d'un fet dràstic que abocarà cap al desenllaç de la pel·lícula... El desenvolupament de l'acció és dinàmic, però amb una certa lentitud que deixa apreciar tots els detalls que la directora ens mostra. I la pel·lícula és, a l'hora que tendra, dramàtica; i a la vegada que feliç, amarga. La combinació d'aquests factors és tan perfecta que la sensació final és d'un sentiment confós perfecte.
Mona Achache com a precedents compta amb la realització del documental Alma et les autres, que reflexava els moments en què es va convertir en mare; i els curtmetratges Suzzanne (2005) i Wawa (2008). Com a actriu, ha participat en el film Edén al oeste (Costa-Gavras, 2009). Per ser la seva primera pel·lícula, per ventura podem parlar d'una gran promesa que es deixarà descobrir d'aquí uns anys; però, si més no, quedem-nos amb el material artístic que de moment ens ha proporcionat; perquè ja és digne de valorar.
Podreu trobar el trailer a: http://www.youtube.com/watch?v=_yBv5ftIz7U
La primera pel·lícula de Mona Achache ha estat precisament aquesta: Le hérisson. L'acció es desenvolupa en un bloc de pisos de luxe de la ciutat de París; dels quals la història en fa partíceps tres: el de Paloma, una nina molt intel·ligent per a la seva edat, el de Kakuro, un japonès ric que entrarà en escena a mitjan narració i el de Renée, la portera de l'edifici. La idea surt de la fascinació de la directora des de la seva infància per la superposició de vides molt diferents gràcies a l'atzar.
La narració comença quan Paloma ens relata en primera persona la seva intenció de suïcidar-se el dia que faci 12 anys. És una nina que pertany a una família burgesa i avorrida: la seva mare té un caràcter esquizofrènic i s'està psicoanalitzant des de fa anys (el que realment encara li accentua més); la seva germana també va pel camí de la mare – conseqüència, tal vegada, d'aquesta mateixa vida burgesa –; i, el seu pare, és gairebé un buid en tota aquesta convivència. Paloma es sent desenganyada d'aquesta vida que l'envolta i vol conèixer de prop la mort. Ella veu la vida com una peixera, element de gran simbolisme al llarg de la narració. És per això que a partir d'aquí l'acció es desenvoluparà a mode de compte enrere cap al dia del seu suïcidi.
Per altra banda, trobam a la portera: Renée, qui havia perdut el seu marit anys enrere. Renée és una persona solitària i amb una forta cuirassa que protegeix el seu interior de la duresa de la vida - com un eriçó amb punxes per fora, però molt refinada per dins. Els veïnats la prenen per una persona freda i sense sentiments; però Paloma i Kakuro – el nou veí del bloc – descobriran que darrera d'aquesta màscara s'hi amaga una persona molt tendra. A partir d'aquí Paloma encetarà una relació d'amistat amb Renée i Kakuro; gràcies a l'excepcionalitat d'aquests vers el caràcter burgès dels habitants de l'edifici. Encara que Kakuro sigui una persona molt rica es fixarà en Renée, l'humil portera, amb qui començarà a viure en el film la seva pròpia història romàntica.
Finalment, arribat el dia del suïcidi de Paloma, tots els esdeveniments prevists canvien a causa d'un fet dràstic que abocarà cap al desenllaç de la pel·lícula... El desenvolupament de l'acció és dinàmic, però amb una certa lentitud que deixa apreciar tots els detalls que la directora ens mostra. I la pel·lícula és, a l'hora que tendra, dramàtica; i a la vegada que feliç, amarga. La combinació d'aquests factors és tan perfecta que la sensació final és d'un sentiment confós perfecte.
Mona Achache com a precedents compta amb la realització del documental Alma et les autres, que reflexava els moments en què es va convertir en mare; i els curtmetratges Suzzanne (2005) i Wawa (2008). Com a actriu, ha participat en el film Edén al oeste (Costa-Gavras, 2009). Per ser la seva primera pel·lícula, per ventura podem parlar d'una gran promesa que es deixarà descobrir d'aquí uns anys; però, si més no, quedem-nos amb el material artístic que de moment ens ha proporcionat; perquè ja és digne de valorar.
Podreu trobar el trailer a: http://www.youtube.com/watch?v=_yBv5ftIz7U
Ja és hora actualitzar no??? jajajajaa.
ResponEliminaEsper histories de per noves terres.
TTm